Aquest dijous al seminari, els alumnes adults de l'EMVic van fer l'audició de final de quadrimestre, coincidint amb la Setmana Verda d'hivern de l'escola. Aquesta vegada va ser força diferent que l'anterior ocasió, per la varietat d'instruments que hi van participar.
Tot i aquest canvi, com sempre, l'experiència ha donat peu a la reflexió... en aquest cas sobre l'enigmàtica diferència de reacció humana davant allò desconegut... és molt interessant analitzar el per què hi ha persones que créixen com mai tocant davant el públic, i en canvi d'altres es cohibeixen de tal manera que poden arribar a desmuntar bona part del treball de setmanes i mesos, tant a nivell tècnic com psicològic. Quins elements no comparteixen? Quines condicions tenen en comú?
Com a profe afortunada d'uns alumnes així, em cal reflexionar-hi urgentment per millorar...
Si voleu veure les altres fotos de l'audició, estan penjades a la web de l'EMVic, juntament amb les de les altres activitats de la Setmana Verda: http://web.me.com/sbardolet/Sitio_web/Fotos.html#grid
Joan
27 may 2010 | 03:35 AM
Querer sacar conclusiones respecto a las actuaciones de los seres humanos puede ser, a veces, tan descomunal como querer comprender el movimiento celeste al ver por primera vez una estrella fugaz.
La música es, probablemente, una de las manifestaciones más ricas y complejas a las que puede enfrentarse una persona. Y una persona es, sin duda, el artefacto más complejo del universo.
Intentar comprender la interacción de esos dos entes se convierte en una entelequia.
Nos queda, quizá, como único recurso el inestable plano de la suposición, del juego o del devaneo.
No deberías olvidar que a los adultos se nos ha ido enquistando con el paso de los años un lastre del que nos es muy difícil librarnos: el miedo al ridículo. En los niños no es más que una timidez que les puede hacer unas cosquillas molestas; y poco más.
Los adultos, en cambio, podemos sentir cómo se nos extiende una artrosis paralizante.
En fin, chocheos de un anciano.