Avui hem tingut jornada de treball amb el grup impulsor de les jornades de pedagogia. Una situació concreta ens ha portat a parlar sobre el que pensen els nostres companys de feina sobre la pedagogia de grup. No ha estat una sorpresa el que m'han dit, però no em puc quedar la meva opinió només per mi.

Resulta que molts professors, molts, es posicionen com a detractors de la classe d'instrument en grup. Tothom pot pensar el que vulgui, però m'irrita que es facin judicis de valor sobre allò que no es coneix. És impossible que els que expressen aquesta opinió hagin estat en contacte amb bons pedagogs de l'instrument en grup. Si han tingut l'ocasió de conèixer experiències d'aquest tipus, segur que han tingut la mala sort de veure situacions que no reuneixen els requisits mínims perquè sigui efectiva aquesta manera de fer classe.

Perquè aconseguir l'èxit de l'aprenentatge dels alumnes en aquest marc s'han de donar una sèrie de condicions. M'atreviria a dir que tans sols si en falla una, ja és molt difícil garantir-ne l'èxit. Però, ningú no ha dit que sigui fàcil! Que no passa més o menys el mateix amb les classes individuals? Que potser el model one-to-one funciona automàticament pel sol fet de ser-ho, o perquè és el model tradicional, o perquè el professor pot atendre les necessitats individuals de cada alumne? Que no coneixem tots professors pèssims d'instrument? Sense vocació, sense formació ni eines didàctiques, sense recursos materials adequats, sense domini instrumental, sense...

Una classe d'instrument en grup requereix aquests mínims: 

* Convenciment dels agents implicats (docent, alumnes, famílies, claustre, equip directiu)

* Formació específica en pedagogia de grup per part del professor

* Rol del professor clar i ben desenvolupat

* Programació àmplia amb activitats variades, d'acord amb tots els objectius que es poden treballar en aquest tipuc de classe

* Ventall d'objectius, sense atendre només al recurs "fàcil" del joc

* Recursos materials adequats per les necessitats de la classe: instruments, espai, repertori adequat, fungibles...

* Context escola adequat, amb línia pedagògica consensuada...

* No massificació  (relació temps classe/nº alumnes per grup)

No és fàcil d'aconseguir, tot això, però tampoc impossible. Val la pena? La meva resposta sens dubte és que sí. Els alumnes vénen a l'escola de música a aprendre música i per això cal aprendre a escoltar i educar l'oïda. Jo no he vist mai a alumnes amb una capacitat de discriminació auditiva més gran que els que fa un temps que treballen en grup. El mateix amb la capacitat de fer música en grup, l'empatia, el respecte i altres qualitats de caire social que també hem de transmetre als nens, per caminar per la vida.

L'única explicació possible és la que titula aquest post: La por a allò desconegut. És una llàstima, perquè la por immobilitza, frena tota iniciativa i si no s'avança no s'arriba a enlloc. Tots tenim por a alguna cosa o altra, fins que ens decidim a conèixer, fins que ens decidim a tirar-nos a la piscina. Ahir vaig sentir que algú deia que en aquesta vida qui vol alguna cosa s'ha d'arriscar. Arrisquem-nos!

Ei, tu, que estàs llegint això, arrisca't! Què somies? On vols arribar? Vols estudiar el que t'apassiona? Fes-ho! Vols conèixer nous horitzons, gent nova? Viatja! Vols canviar la teva realitat? Arremanga't! Què cal fer? Vols dir-li a aquella noia el que sents i no t'atreveixes? Fes-ho! La millor manera d'arribar a gran amb un somriure radiant i sense arrugues és utilitzant els llavis per pronunciar paraules boniques, agradables i per expressar agraïment. Fes el que calgui, però sigui com sigui, no et quedis amb els braços plegats.

M'agradaria que qui no conegui una realitat eviti emetre judicis sense coneixement de causa. Espero que aquestes paraules serveixin pel que sembla i pel que pot semblar que queda entre línies... que cadascú pugui prendre-les i utilitzar-les en el seu camp.

Fins aleshores, et desitjo molta sort i que gaudeixis del camí.